Isabel M. Ortega Rion,
tarragonina i professora de llengua catalana a l’ensenyament secundari. És
llicenciada en Psicologia i en Filosofia, i ha col·laborat en el seminari
Filosofia i Gènere de la UB investigant l’obra de Simone Weil, de qui ha
traduït el recull d’articles Escrits sobre la guerra (Bromera, 1997). En
poesia, ha publicat Enfilall (Premi Comas i Maduell Ciutat de Tarragona,
Cossetània 2002), Runa plena (Arola, 2004), Nòmada (Cossetània, 2009) i Medusa
(Cossetània, 2013). Ha participat en diverses publicacions col·lectives i ha
fet recitals en grup i en solitari.
He omplert la meva vida de prefixos: /
transporto, desestimo, recomenço, / entreveig, / reconec, retinc, confonc, /
perdono, deshabito.
SOBRANT
No som un col·lectiu de perdedors.
Desposseïts, vam néixer.
Som, simplement, el pòsit,
escuralles d'una època de canvis
epidèrmics, la pedrera de morts
a la fossa comuna de la història
recent. Les paraules seran
la nostra pròpia tomba.
(Runa plena)
EMPADRONAMENT
Que t’adormis als meus braços
algun cop
mai no voldrà dir que hi tinguis
una llar.
Una llar
no és el carrer on nia
de tant en tant, l’oriol.
Ni la boca on se m’instal·la
el somriure quan passejo
per un plany
com un gat per les baranes.
Em descordo la nuesa
mentre els teus ulls, bambolines
de fireta, matussegen
l’amor: naufraguem en llàgrimes
de comèdia...
Per un plor
brillantment aconseguit,
no hi tindràs, en mi, una casa.
Sóc la veu enrogallada
d’un tango o una balada
d’envelat,
ocell de pas: plego veles
amb la ressaca dels besos.
O dels versos.
Que jo m’adormi als teus braços
algun cop
mai no voldrà dir que em siguis
una llar.
Posa’m al teu cens, millor,
com transeünt.
(Nòmada)
MOLLES DE PA PER AL RETORN
Aquesta casa no és la meva.
Reconec els mobles, les portes,
la catifa, l’olor, però
aquesta casa no és la meva.
Els dits transiten la polsina
que ha recobert temps de viatges.
Tota la pols sóc jo, cendra que s’ha instal·lat
pels llocs que havien estat meus.
O potser és la llum d’algun punt
cardinal que encara porto als ulls,
que tot ho desparença, com la mirada
d’aquests que em furguen els armaris,
que em regiren calaixos,
que m’anomenen “mama”.
Sec al sofà, m’estiro al llit,
toco els llençols: aquesta casa
no és la meva.
Un cos m’estreny, m’arrapa; un cos
em diu “és casa teva, dona”.
I ja no sé si estic tornant
d’un somni o és que un somni em somia.
Sento que, en algun lloc, hi ha una rèplica exacta
de la casa on habito i una altra jo recorre
els objectes amics que li pertanyen.
El món se’m fa bromall. Tota jo m’esvaeixo.
Tinc por que algun ocell
s’hagi menjat les molles del retorn.
(Nòmada)
PER SI DE CAS
Convé tenir una ànima de recanvi
perquè no se sap mai.
Una segona ànima, més informal,
moblada amb senzillesa: somnis
de material barat, records reciclats,
virtuts difuses,
retrets
de plexiglàs coberts de fundes,
amors
de qui sap quan potser un pèl caducats.
Per comprar-ne de saldo, busca’n pels mercadillos,
on
en veuràs d’usades, però en molt bon estat.
Ningú no t’aconsella, hi hauràs de remenar.
Em van dir que s’hi troba alguna ànima
robada,
alguna de perduda o, fins i tot, en pena.
Si en vols portar de marca, a la Soul Trade Exhibition
n’hi ha d’última generació: indolores,
menudetes,
amb múltiples funcions i de poca durada.
Els
venedors consultant poden
assessorar-te.
Té
un disseny exquisit, l’ànima de la moda,
però el preu que s’hi paga és
desproporcionat.
Si algú et regala una ànima, accepta-la de grat.
Potser la desaràs al racó del calaix on
guardes
les
espelmes, les piles i les bosses,
però en cas d’emergència, sempre hi podràs
recórrer.
Perquè convé tenir una ànima de recanvi.
Per
si s’acaba, l’ànima. Per si et cau als peus, l’ànima.
Per si hi ha crisi d’ànimes. Per si el món
no t’hi cap, a l’ànima.
I si no pots amb l’ànima, ven-la al millor impostor,
que d’aquests mai no en falten. I no et
sentis estranya,
que el món n’és ple, de gent desanimada.
Llavors va començar a recitar de
memòria poemes seus mentre en buscava un que volia llegir. Te’l llegia i
després un altre i un altre. Entre un poema i un altre t’explicava el perquè
del motiu del poema o quina idea li havia volgut donar.
Realment no l’havia vist recitar i
si en alguns casos és necessari escoltar la veu del poeta, en aquest cas,
escoltar la veu d’Isabel Ortega recitant va ser tot un plaer en majúscules.
Els seus amics i amigues van estar
molt contents de poder-la escoltar de ben a prop i conèixer aspectes que no
sabien de la seva poetessa-companya.
Per aquesta
ocasió vam escollir dos vins que podien casar bé amb una persona que no veu
gaire vi:
- Pinord Mireia Blanc (de paladar sedós, melós i amb cos. Els seus perfums ens envolten, donant la sensació que estem degustant les pròpies raïm.Retrogust llarg i harmònic);
- Marina de Vallformosa Blanc (leugeres sensacions àcides en boca. Ben estructurat, harmònic i de gran vivesa. El bombolleig del carbònic el presenta viu i intens).
crec que he trobat una ànima... però va vestida de gris, amb el cap cot... abstraient l'universal del particular...
ResponElimina