Mireia Calafell

Mireia Calafell (Barcelona, 1980) treballa a l’associació cultural ArtsMoved. Ha publicat Poètiques del cos (Galerada, 2006), Costures (Viena Edicions, 2010), i Tantes mudes (Perifèric edicions, 2014) obres per les quals ha rebut els premis de poesia Amadeu Oller (2006), el VIII Memorial Anna Dodas (2008), el Josep M. López Picó de Poesia (2009) i el Premi de poesia Benvingut Oliver (2014).

Al 2015, el poemari Tantes mudes ha estat reconegut amb el Premi Lletra d’Or. La seva poesia ha estat traduïda a l’anglès, holandès, castellà, àrab i portuguès.

Ha estat inclosa a les antologies Rebellie, Forked Tongues, Doce poetas catalanes contemporáneos, A luz nadadora. 9 poetas recentes de espressão catalã, Cançons de bressol, El poder del cuerpo. Antología de poesia femenina contemporánea i Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans.

Al 2008, va ser convidada a formar part del projecte En tránsito promogut per l’Ambaixada d’Espanya a Abu Dhabi gràcies al qual va publicar un breu recull de poemes amb el títol Àlbum, traduït al castellà, anglès i àrab. Al 2012, ha estat escollida per la Societat Finlàndia-Espanya de Lappeenranta (Finlàndia) per a fer recitals a diferents ciutats fineses al llarg d’una setmana.

Ha recitat a diferents ciutats catalanes i espanyoles, així com a la Xina, Holanda, Argentina, Itàlia, França i Finlàndia. Actualment treballa en el recital audiovisual “Textures”, amb música de Miguel Marín i visuals de Sebastià Puiggrós i Elka Mocker.

En l’àmbit de la recerca, ha publicat diversos articles a revistes especialitzades i publicacions científiques. És codirectora, amb Meri Torras, de la col·lecció d’assajos breus “Los textos del cuerpo” i coeditora, amb Aina Pérez Fontdevila, del llibre El cuerpo en mente. Versiones del ser desde el pensamiento contemporáneo (UAB i EdiUOC, 2011). Amb Begonya Sáez i Isabel Segura, ha publicat el llibre Off the record. Representacions frontereres de la memòria històrica de les dones (EdiUOC, 2011).

LITERATURA

No t’ha besat i ha marxat amb pressa,

i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador,

i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca
i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis.

En fa literatura. Només literatura.

NAUFRAGI

Pel canal obert que deixen les esquenes

baixa com l’aigua el temps de les promeses.

Dormiu i no veieu desfilar els verbs

–còdols que desemboquen a altres mars–:

veureu, fareu, tindreu, viureu, sereu.

No us ho pensàveu, no ho esperàveu,

però el cabal del desencís ha anat pujant

i al llit, sou el que éreu: una parella

que ja no es mulla i va al revés, en desacord,

desfent l’amor, apassionadament.

I

I si no ens en sortim perquè és massa complicat

pensar per dos després de temps d’estar tant sola.

I si al final arriba quan ja és tard per començar

altra vegada, encara una altra.

I si em desordenes, i si te’m menges,

i si fas que em perdi en el teu cos així,

com ara, com ara que alguna cosa has fet

perquè de sobte em senti cridant-te a cau d’orella

i què, i què si.

Al principi ens ha explicat que ens llegiria poemes dels seus tres llibres per ordre i al final si hi ha temps d'inèdits. Abans de començar ha volgut saber quin motiu ens ha dut a l'acte i la Marta ha explicat que li havia agradat molt "Pistes" i volia conèixer més la seva obra.

Poc a poc ens explica aspectes curiosos dels poemes com per exemple que "Habitació 118" està relacionat amb la Mireia Vidal-Conte, i que el primer vers el va agafar de l'Evangeli de Sant Joan "Al principi fou la paraula" i ella ho canvia per "...la cicatriu".

Els dos últims llibres tenen com a base la moda "costures" i "mudes" i, a més, cadascun està dividit en parts: la categoria gramatical de la paraula, la relació amb la moda i finalment en relació amb l'amor o el desamor.

Llegeix per buscar excuses per escriure, d'aquí surt el poema "Les balenes". Però no escriu per experiència encara que en algun moment un fet l'agafa com a excusa.

En aquest sentit per ella el desplaçament és important i necessari per poder escriure ja que estàs en disposició d'acollir idees.

Hem acompanyat l'acte amb un Abadal 2016 DO Pla de Bages: L’art del cupatge a la recerca de noves sensacions. Sinergia d’estructura, exotisme i identitat. Blanc de Chardonnay, Sauvignon Blanc, Picapoll i Macabeu. Maceració en fred i criança sobre lies: expressió varietal i volum a la boca. Blanc complex que admet guarda i evolució a la copa. Varietats: Chardonnay, Sauvignon Blanc, Picapoll, Macabeu. Temperatura de Servei: 8-10ºC.

Mireia Calafell

Francesc Xavier Simarro

Mireia Companys

Ha publicat els poemaris Perfils de la inconsistència (Viena, 2003, Premi Octavio Paz de Poesia 2002) i Un brot de febre (Edicions Tremendes, 2016), i el llibre de relats Venècies. La incerta topografia dels somnis (Pagès, 2009, Premi 7lletres 2009). Ha participat en l'antologia Donzelles de l'any 2000 (Mediterrània, 2013), en l'exposició de fotografia i poesia Interpretazioni (amb l'algueresa Silvia Fiori) i en el projecte poeticomusical Acords en vers (amb el cantautor Jordi Calmet Xartó). Ha obtingut el Premio Letterario Celso Macor (2013), amb el recull de poemes en llengua italiana Anatomia di un viaggio, i el VI Premi

Nit de Poesia al Carrer (2015), amb l'obra Tríptic de l'instant suspès.

TRENCACLOSQUES

El decorat era harmoniós, perfecte.
Objectes i subjectes, disposats
en un exacte joc de simetries,
componien un precari equilibri
que les hores lentes no trasbalsaven.
El meu espai era prou ample, i es trobava
a recer dels moviments bruscos.
S'anaren escolant dies, presències,
cartes i somnis, lectures i amants,
neguits i alegries, tedis i pors,
però sempre retornava al meu espai,
que m'acollia, cofoi, sense blasmes.
Fins que un capvespre vaig abandonar-lo.
Era negra nit quan vaig penedir-me'n
i vaig començar una recerca estèril.
Ara tot trontolla, i un paviment
tremolós s'esquerda sota els meus passos.
Erro desconcertada, provant d'encabir-me
en noves estructures de perfils confusos.
Però sempre és endebades:
m'he desencaixat, i no puc trobar
aquella posició que em va permetre
albirar a redós de la llunyania
les hores lentes i la crueltat del temps.

Perfils de la inconsistència (2003)

2 NOVEMBRE DE 1975

"Abbiamo perso prima di tutto un poeta (...).

Il poeta dovrebbe essere sacro."

(Alberto Moravia, a l'enterrament de P. P. Pasolini)

I                                      

Pier Paolo

Vas creure

que podries creuar selves i baixos fons

i buscar la innocència en la vilesa

i pintar de violència la puresa

i defugir les cicatrius.

Vas creure

que els versos et serien una nau

per travessar deserts de flames, foscor, sang,

el llarg sudari de la nit encesa.

Vas escriure amb la tinta de la carn,

entre els plecs desconeguts del misteri,

el mot essencial, primitiu,

l'amor ocasional d'un jove ardent

de cara angelical i pocs escrúpols.

I vas acabar estès sobre la platja,

devorat per les entranyes del mite.

La Mireia arriba ben acompanyada. Són amics i coneguts que la volen tornar a escoltar. Sí, escoltar-la recitar els seus poemes perquè el seu to, la seva dicció també ens donen molta informació del poema.

Ens llegeix poemes i poc a poc ens facilita informació d’un o altre, ens explica una anècdota. El Petit Caus va baixant i les intervencions i aportacions dels assistents conviden a la conversa dels seus versos, del fet poètic...

En els seus poemes també hi podem observar i ens explica quins són els seus temes recurrents: la intimitat, la incomunicació, els miralls, Bolaño, Vinyoli, Ferrater perquè són els seus referents.

Fins i tot hi ha temps perquè llegir alguna part del seu llibre Venècies que és important per ella i ens vol apropar a aquesta ciutat que tant la té atrapada.  En aquest sentit ens llegeix poemes sense editar (encara que espera que algun dia puguin aparèixer publicats) a partir d’una exposició de fotos a l’Alguer titulada Interpretacions, i ella en va fer la seva de cada foto.

Mireia Companys

Esteve Plantada

Rosa Arrazola

Comparteixo la tasca de docent a secundària amb la passió per la poesia i la pintura, de manera que relaciono el que escric amb la vessant plàstica i acompanyo els meus versos de pintures acríliques, que mitjançant la tècnica del collage van més enllà del text per enriquir-lo. Jo ho anomeno QUADRESIA.
El camí s'inicia durant la dècada dels 80, quan començo a presentar-me a concursos literaris i rebo alguns reconeixements per la meva obra (1987 PREMI JOVES POETES CATALANS DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA,1988 2n PREMI SANT JORDI LLUÏSOS DE GRÀCIA, 1989 1r PREMI SANT JORDI LLUÏSOS DE GRÀCIA, 1990 1r PREMI SANT JORDI LLUÏSOS DE GRÀCIA).
Després d'uns anys de silenci on amplio l'estudi de les llengües a Itàlia i Alemanya, torno a Barcelona l' any 1994 i començo a treballar la idea de la Quadresia i a revisar la meva obra per tal d'autopublicar ELS SILENCIS ESCRITS, el meu primer llibre editat, que apareix l'any 2009 amb motiu de la primera exposició. En paral·lel escric reculls pels quals rebo alguna distinció en  diversos certamens (2009 FINALISTA PREMIS DRAC ÒMNIUM CULTURAL SOLSONÈS, 2010 FINALISTA PREMIS DRAC  ÒMNIUM CULTURAL SOLSONÈS, 2010 3r PREMI DE POESIA SANT HILARI SACALM, 2012 PREMI DE LA VINYA I EL VI, VILAFRANCA DEL PENEDÈS, on el meu poemari EN BRUT guanya el primer premi i un segon poemari en queda finalista. 2012, PREMI DE POESIA FRANCESC CANDEL per MARONA).

(Extret de versos.cat)

Llibre dels xiscles 2013, Rai 2014 i Nero nero nas 2016 són els últims llibres publicats. 

I els últims reconeixements han estat 2014 Ciutat de Manacor per Buit de març; 2016 Òmnium Vallès Oriental; 2016 Premi Foment Martinenc.

LA BARCA

I

Se't recolza la nit llargament a l'esquena

i és intensa i suau, però no té lluna.

És a la pell de  duna obscura que t'embolica.

Tens carbó als ulls i l'escorça bruna

i les estrelles a tu no et suren.

Duus una cua que mou els astres

fins la cintura i s'hi belluga,

mentre et pentines, una paüra.

II

Hi ha la gola esquerdada
i un pòsit de dolor rere el batec.

 

Ets en un mar d’aràbiga deriva,

 
Punjab que et punxa la ferida,
la terra pura que no comprèn
el món on sures; i vius sotmesa
on tu t’atures, i ets la promesa

del fill gran de la tieta que et tortura.

 
III

Ja no escoltes les hores a l’ escola,
des del pupitre voles molt amunt,
somies una barca per remar-hi
i no vols tornar a casa aquesta tarda
per viure presonera en una estança.

 

El teu batec d’adolescent
tremola per la llum d’una veu blanca
que és de neu i de sol
i no pot abraçar-te a la cantonada.

IV

La llibertat és
el tirant d’una samarreta que du l’altre,
és la tecla del portàtil que prem l’altre,
és el mòbil de l’altre.

Els ulls dels altres, el cor dels altres.

 
Potser hi ha algú que pensa
que llibertat és a la mà,
la mà que se li escapa
i a tu et crema la pell i l’endemà.

Llibertat és una barca
que t’espera al port de mar
i és alçar-se i pronunciar-se,
poder escollir a qui estimar.

 
Llibertat és dir la teva,
romandre en aquesta gleva
on tu hi sents la llibertat.

 
Lliure és haver estat valenta?
i denunciar la violència
que et prohibia fer un sol pas.

V

Pensaré cada dia en la fosca i la lluna,
lluitaré per les dones que no tenen vot
i seré una veu més del que deia el teu cor,
duré el teu nom per sempre en el record
i els diré a les alumnes de nit llarga, i carbó als ulls,
on atraquen les barques al port.

La Rosa ha trobat un estil propi, amb una musicalitat que la pots captar sobretot si llegeixes la seva poesia en veu alta, com ho fa ella.

Moltes de les històries parteixen de la seva experiència com a tutora de diferents cursos a l'institut i que passen pel seu sedàs per convertir-se en la veu de les criatures.

A mesura que passa el temps ens llegeix aquells poemes que més li agraden o que fa temps que no llegeix, poemes durs, curts, llargs, alegres, però sempre vivències seves o d'altri, que volen transmetre vitalitat.

També ens ofereix la veu de dona que clama contra les injustícies contra les dones, com es pot comprovar fàcilment a Buit de març però també s'entreveu en els altres poemaris.

Una veu pròpia construïda a base d'ordre, musicalitat, vivències i moltes ganes de viure. D'aquestes ganes de viure l'han dut a conèixer un gran vi i que ha volgut que coneguem, Bestué, D.O. Somontano.

Rosa Maria Arrazola

Víctor Obiols

En Víctor Obiols s’ha dedicat a la pràctica i a la docència en el camp de la traducció literària i científica [llicenciat en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i Doctor en Literatura comparada per la Universitat de Southampton, amb una tesi sobre l’obra poètica de Joan Ferraté, i Lector de català a la Universitat de Bristol (1989-1992)]. Ha estat professor de la Facultat de Ciències Humanes, Traducció i Documentació de la Universitat de Vic de 1996 al 2008 de diverses assignatures de 1r, 2n i 3r cicle (doctorat), exercint-hi també diversos càrrecs de gestió acadèmica. 

És membre del consell de redacció de la revista de poesia Reduccions, on coordinà un monogràfic sobre la traducció poètica (2004). L’any 1997 publicà l’assaig Catàleg general 1952-1981: la intertextualitat en l’obra poètica de Joan Ferraté (Centre d’estudis reusencs, 1996). Ha col·laborat al llarg dels anys en pàgines de crítica literària a diversos diaris i revistes (La Vanguardia, Diari de Barcelona, El Periódico, Caràcters i actualment a Ara.Cat, com a ressenyador de novetats poètiques) i ha publicat diversos articles a revistes especialitzades de traducció i filologia, miscel·lànies i actes de simposis (sobre Riba, Maragall, Bartra, Vinyoli, Taylor).

Va tenir cura de l’edició de l’antologia de l’obra de Segimon Serrallonga, Sempre voldré voler (Ellago, 2007). De les seves traduccions destaquen Un mes al camp, de J.L.Carr (Columna, 1989), El fantasma de Canterville, d’Oscar Wilde i El senyor Peix, de Walter de la Mare (Alba editorial, 1998) i, a l’espanyol, La Doma de la fiera i Poemas, de William Shakespeare (Norma Editorial, Bogotá, 2001, reeditat per Random House Mondadori, Obra completa, 2013), Un cop de daus no abolirà mai l’atzar, de Stéphane Mallarmé (Revista Rels, 2002), Miles Davis y Kind of Blue: La creación de una obra maestra (Alba editorial, 2002), Mi música, mi vida, de Ravi Shankar (Alba editorial, 2009), La filla de Robert Poste, de Stella Gibbons (Impedimenta Editorial), Mick Jagger. Biografía (Alba Editorial, 2012), Prince, de Matt Thorne (Alba editorial, 2013) i El mite de l’etern retorn (Fragmenta, 2014). També ha realitzat traduccions de caire científic: Superar la esquizofrenia, de J.L Torrey (Fundació Seny, 2002) o Educar niños, de Steve Biddulph (Alba editorial, 2013).

És professor, des del 2003, del Màster de Traducció literària del Idec-UPF. Ha dirigit el Festival Internacional de Poesia de Barcelona (ICUB) del 2004 al 2009, i té un Màster en Musicoteràpia (IDec-UPF)(2008-2010). Prepara un llibre sobre el tema. 

[Extret del seu web victorbocanegra.com]

Abans de començar ens informa que l'últim dijous de mes a les 22 hores al bar Pastís organitza una sessió poètica.

L'ÚNIC ARBRE

No sé si, com tu dius, he begut sort

d'un foc que m'invocares, pur.

Dolç crepitar de paraules llunyanes.

Refila un sol ocell,

posat en l'únic arbre que tinc al meu davant,

i és el més bell,

tan negre com el fil del crespó de la nit.

És l'únic arbre,

i s'ha fet signe del que som:

homes sota lleis d'estrelles tapades.

Versos i contracants

QUAN EL POETA HA CALLAT PERÒ NO HA EMMUDIT 

M’és d’or el teu silenci, 

Segimon, 

perquè hi toco melodies 

que encara no existeixen. 

M’és d’or el teu silenci,

Segimon, 

perquè el signo de neguit ardent 

amb rúbrica d’estrella 

i de centre que em ve des de la Plana insomne. 

M’és d’or el teu silenci 

en la pedra que em dóna el real, 

en la mà del temps 

que m’estreny i m’eixampla, 

en la ubiqüitat dels dons que encara regales. 

M’és d’or el teu silenci, 

Segimon, 

en el teu jardí de tankes 

que no s’ha clos als mons 

i vol omplir de somnis encarnats 

el pit dels més joves, i el dels més alats. 

M’és d’or el teu silenci, 

d’un lloc a l’altre, 

passant pel Congost. 

M’és dol el teu silenci.

Perquè en el fons de la tenebra incandescent 

ja no hi batega un cor. 

Més d’or, 

més dol, 

més d’or 

i ja serem germans en l’U.

Dret al miracle

Sabeu aquella dita que diu que quan t'ho passes bé el temps passa més de pressa? Doncs això és el que ens va passar el 23 de desembre amb en Víctor Obiols. 

Va començar explicant alguna anècdota relacionada amb la presentació, ja que vam recordar que va conèixer J.V. Foix del qual en recorda la lliçó de no fer pausa a final de vers si no hi havia pausa de sentit. Arrel d'aquest fet també ens va explicar que va anar al Mas Pla a conèixer en Josep Pla i després de tres intents va tenir la sort de ser rebut (juntament amb els seus amics) per l'escriptor i mantenir una conversa al voltant de la literatura. Més endavant també ens recorda que va tenir la sort de conèixer en Joan Brossa que el va ajudar a publicar el seu primer llibre de poemes als catorze anys, més per insistència del seu pare que no pas d'ell.

De la seva conversa en traiem algunes frases, algunes de les quals també les podem atribuir a altres poetes: un poema ha de ser una màquina d'emoció; tensem el llenguatge a través de la forma. Trobar les paraules que eternitzin el moment.; trobem una unitat d'obra i una reflexió constant, res no hi és a l'atzar.

Després de tres hores, escoltar quatre poemes i xerrant al voltant de què és la poesia, de qui escriu, d'on troben la inspiració, la musicalitat, l'ús de la paraula justa entre altres temes ens acomiadem amb un bon regust a la boca. Per cert, d’un vi negre Vins Mas Oller, D.O. Empordà ja que una part de la família de Víctor Obiols té els seus orígens a Vilanant, al costat de Figueres.