Màrius Torres

MÀRIUS TORRES neix a Lleida el 30 d'agost de 1910. El 33 va escriure una peça teatral, inèdita i perduda: Un fantasma com n'hi ha pocs. Als 25 anys contreu la tuberculosi, és ingressat al sanatori del Puig d'Olena (el 22 de desembre) on de passar la resta de la vida. Escriu durant el període de la Guerra Civil i la immediata postguerra, i hi ha subjacent en els seus poemes una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia i el patiment col·lectiu de la pàtria vençuda. Resta inèdit fins l'any 1947, en què el seu amic Joan Sales publica, a Mèxic, el recull Poesies, que influeix notablement en els escriptors dels primers trenta anys de la postguerra. En l'actualitat és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX, i la seva obra ha estat traduïda a l'anglès i al castellà.  El 1936-37 escriu un diari íntim i polític (setembre/o novembre a gener). El 1942 posa música a alguns poemes de trobadors provençals (Bernat de Ventadorm, Bertran de Born, Jaufré Rudel) i de poetes francesos (Verlaine, Musset). Mor el 29 de desembre de 1942.
Serra d'or 12, desembre 1967, dedicat a Màrius Torres.
BOIXAREU, M: Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona, Selecta, 1968. 

CANÇÓ A MAHALTA
Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.
                        30 de març, 1937

CONVERSA

Deia la nit: -¿No sents quina tranquil.la pau?
Vine amb el cor ben net del desig que t'irrita
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.
Deia la mar: -¿No sents el meu cor que s'agita?
La vida és un combat. Únicament l'esclau
és digne d'envilir-se en l'arena suau
ignorant el plaer de la lluita infinita.
-Ah!, deixeu-me que, las, sobre el seu pit fidel,
respiri indiferent al dilema cruel
que poseu en eles vostres oracions estranyes...!
Jo no vull ésser fort ni vull ésser feliç!,
no vull més que gronxar-me indolent sobre l'abís
a l'ombra torbadora de les seves pestanyes.

DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
–morir per sempre–, una ànima immortal.

Setembre del 1936  

MOZART

     Enduts d'un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
          volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
     ala d'un ordre en moviment,
          ràpida, lliure...
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
     però és música, viure!
                 Gener, 1941

Aquest cop vam acompanyar la poesia de Màrius Torres i la música de Meritxell Gené amb els vins de la Cooperativa L'Olivera, un Blanc de Serè i un Primers vins negres 2011.

Va ser tota una troballa personal, com acostuma a passar, la lectura del poeta lleidatà. També va ser un plaer poder escoltar la Meritxell Gené musicant els poemes que sembla que estaven esperant que algú els posés la melodia adequada, ja que ells tots sols ja traspuen aquesta musicalitat que trobem en els grans poetes.
Un autor molt lligat a la seva terra, al seu nucli familiar i al temps que li va tocar de viure. Jo en destaco la capacitat d'acceptar la mort i parlar-ne de tu a tu sense embuts. Màrius Torres és un de molts poetes tocat per la malaltia que se l'endurà abans d'hora, però que potser per això va saber posar tan bellament escrit aquests moments difícils.

No deixeu de llegir-lo!

Maria-Mercè Marçal

Infantesa

Maria-Mercè Marçal va néixer el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona. Fins als deu anys va viure a Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), d’on ella es considerava originària. Sempre va recordar el seu punt de partida: la vida amb la seva família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagès.

La seva mare, Maria Serra, era una dona a qui encantaven el teatre i les cançons, que sabia un devessall de versos, i que sempre que podia reunia la canalla del veïnat per fer-los fer danses i representacions. El seu pare, Antoni Marçal incentivà sempre l’estudi i l’amor cap a la cultura de les seves dues filles. Com Maria-Mercè Marçal va escriure més tard: «A la meva mare li dec el sentit, la riquesa de la llengua. I el cant. Al meu pare, l’estímul cap a la cultura.»

Una altra figura important de la seva infantesa és la tieta Mercè, germana de la seva mare i la seva padrina, que vivia i treballava a Barcelona, i que no s’havia volgut casar. Per ella fou «la dona que em va llegar el sentit de l’autonomia, de la individualitat i de la solidaritat conjugades en femení».

Va estudiar el batxillerat a l’Institut de Lleida, després d’haver obtingut una beca. De ben jove va començar a escriure poesia, inicialment en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, havia estat fins aleshores en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó va començar a escriure els primers versos en català.

Anys setanta

El 1969 es va traslladar a Barcelona, juntament amb la seva germana Magda, per dur a terme la llicenciatura de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Va ser en aquest període que entrà en contacte amb joves poetes com ara Miquel Desclot, Jaume Medina i Ramon Pinyol, amb el qual es casaria el 1972. Abans d’acabar els estudis, va començar a fer classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l’època. Tota la seva vida va exercir com a professora de llengua i literatura catalanes de Secundària.

Durant la dècada dels setanta —una etapa especialment intensa des del punt de vista personal i col·lectiu— va participar amb Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala i Gemma d’Armengol en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que naixia amb la voluntat de publicar sobretot poesia, que tingué com a mentor Joan Brossa i en la qual col·laboraren pintors com ara Antoni Tàpies i Joan Pere Viladecans.

El 1976 Maria-Mercè Marçal va guanyar el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. És en aquest període dels setanta, doncs, que fa la seva entrada en el món literari i, també, en el món polític: va militar en el nacionalisme d’esquerra i, paral·lelament, va prendre contacte amb el moviment feminista i amb grups de dones.

 

L’any 1979 va publicar Bruixa de dol, i el seu nom es va començar a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també per les seves intervencions i publicacions en el marc del feminisme. El seu interès pel llenguatge teatral la va dur a participar en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda. Aquest mateix any va quedar finalista del Premi Ausiàs March de Gandia amb el recull Festanyal de l’aigua. Del 1979 al 1985 va col·laborar en cursos sobre feminisme i literatura a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent.

La seva militància en el nacionalisme d’esquerres i en el feminisme va ser forta fins a la seva mort, tot i que, progressivament, es va anar centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari.

Anys vuitanta

Els anys vuitanta es van iniciar amb el naixement de la seva filla Heura, experiència que va elaborar poèticament a Sal oberta (1982) i a la segona part de La germana, l’estrangera (1985). Aquest darrer llibre  li va valer el premi López-Picó. D’aquest període també és Terra de Mai (1982), recull que significa per part de l’autora una primera incursió amb els mots en el territori silenciat de l’amor entre dones. Desglaç, inclòs en Llengua abolida (poesia 1973-1988), reprèn aquest tema i alhora intenta de traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare. Aquest fou el seu darrer lliurament poètic en vida.

L’any 1984 va conèixer Fina Birulés, pensadora i professora universitària de filosofia, que va ser la seva companya fins a la seva mort.

Durant aquesta dècada va començar a posar fil a l’agulla en la creació de la seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien, fruit de la fascinació que havia exercit sobre ella aquesta escriptora anglesa d’expressió francesa que va viure a París al començament del segle xx.

També va dedicar-se a la traducció d’escriptores com ara Colette (La dona amagada, 1985). De fet, és indeslligable de la seva obra literària la tasca d’edició i estudi d’escriptores com ara Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, i la tasca de traducció d’autores com ara Colette, Yourcenar, Leonor Fini i —en col·laboració amb Monika Zgustová— de les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.

Anys noranta

Després d’alguns breus intents en el camp de la narrativa, va publicar la seva única i extensa novel·la, La passió segons Renée Vivien. Aquesta novel·la li va portar una pluja de premis, el primer dels quals fou el Premi Carlemany 1994; van seguir-lo el Premi de la Crítica 1995, el premi de la Crítica Serra d’Or 1995, el Joan Crexells 1995, el Prudenci Bertrana 1995 i el premi de la Institució de les Lletres Catalanes 1996. Tots aquests reconeixements van representar la seva consolidació també com a narradora, tot i la seva classificació inevitable com una de les poetes més importants de la literatura catalana dels últims temps.

En els darrers anys de la seva trajectòria, va impulsar la creació del Comitè d’Escriptores, dins el Centre Català del PEN Club, amb l’objectiu de recuperar l’obra literària femenina i promoure la visibilitat i la interrelació de les escriptores actuals.

Després d’uns anys de lluita contra la malaltia, en què va escriure gran part del recull pòstum Raó del cos (2000), va morir a Barcelona el 5 de juliol de 1998.

També han estat publicats pòstumament un recull d’articles i conferències d’assaig literari i de pensament (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997).

 Extret de fmmm.cat

  

DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

                        ***

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.  

Cau de llunes, 1973-1976

DIVISA

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota

Foc de pales

II
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana. 

Bruixa de dol, 1977-1979

DIVISA

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!

Que no em venci cap àncora, vençuda

pels anys, i per l'oratge, i per la ruda.

Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui!

Heura al velam! Sal viva a les parpelles

per albirar l'enllà, com un desert

obert de sobte en un deliri verd!

Que l'escandall encalci les estrelles!

Sal oberta i, en reble, cel obert!

Dixar senyal de sal on l'ona manqui

que m'assaoni llengua, nas i orelles!

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!

Sal que m'enbranqui, en un temps d'hora batuda,

pel gorg lunar on tota cosa muda!

Sal oberta, 1982

II

Sang presa
*
    Et je t’adorerai comme un noyé la mer.
        Renée Vivien

Mar que m’escups, un cop m’has seduït,
en un erm sense fites: quin ocell
branda el seu vol, amb caire de coltell,
i escapça, venjatiu com una nit,

l’urc del desig que en tu trobà sentit?
¿Quina ombra et senyoreja dins la pell
que era reclam per al meu llavi, i brell,
i ara em rebutja, en portes del convit?

Mar que m’escups, fosc mirall prohibit
al meu nom, ebri en l’èbria requesta
de la sal que encenia la tempesta:

El meu desert et mira, fit a fit,
i sóc només aquest esguard que resta
vivint de set, contra el pou de l’oblit. 

La germana, l'estrangera, 1981-1984

Jo sóc l'altra. Tu ets jo mateixa:
aquella part de mi que se'm revolta,
que expulso lluny i em torna
feta desig, cant i paraula.

Feta desig, cant i paraula
et miro. Jo sóc tu mateixa.
No em reconec. Sóc l'altra.  

Desglaç, 1984-1988

Furgant per les llivanyes i juntures
trobí el vell drac encara aferrissat.
Maria-Antònia Salvà

Furgant per les llivanyes i juntures
d’aquesta paret seca; entre mac
i mac d’oblit; entre les pedres dures
de cega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
—dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent. 

Raó del cos, 2000

La veritat és que la vaig conèixer a l'institut, com alumne de l'Institut Joan Boscà. Bé, sabia que era una escriptora i que era professora de llengua catalana de la classe del costat. Però no va ser fins l'any passat que realment en vaig fer una lectura atenta. 

Realment crec que pots resseguir la seva vida a partir dels seus poemes: créixer com a persona, ser mare, implicació política... És una veu pròpia que va parlar de la seva realitat quotidiana i aquest fet ajuda que la gent la vegi més propera. Tot i així, és la tristesa, la profunditat i duresa dels seus versos se't claven fons.

Joan Salvat-Papasseit

"Vaig néixer el dia 16 de maig del 1894. Pocs dies després era batejat a l’escola de Santa Madrona. [...] En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: “Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser...” Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l’Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, Un enemic del poble, són les darreres flames. [...] Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.

Sóc, com a home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist i viscut. [...] Però em sé una aristocràcia d’esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m’aixoplugava. [...]

Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall.

Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. [...] Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços."

Joan SALVAT-PAPASSEIT. Notes biogràfiques dins Mots propis i altres proses. Barcelona: Edicions 62 (Antologia Catalana, 81), 1975, pàg. 77.

NOCTURN PER A ACORDIÓ
A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Óssa Menor, 1925

PERQUÈ HAS VINGUT

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

VENEDOR D'AMOR

Venedor d'amor
porta joies fines:
la noia que vols
la noia que tries.

De tanta calor
que el mercat destria
per cada cançó
donés una vida.

Quina vida dóns
quina altra en voldries:
jo me l'he triada
moreneta i prima.
Moreneta i prima
que sembla un palmó:
-si un altre la mira
li treu morenor.

Jo l'he demanada
que fos sols per mi.
L'he comprada esclava,
la vull fer lluir.

Venedor d'amor
porta joies fines:
la noia que vols
la noia que tries.

El poema de la rosa als llavis, 1923 

RES NO ÉS MESQUÍ
A Josep Obiols 

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit. 

CANTO LA LLUITA 

Cavaller d'un corser
  qual crinera és de flames
só jo l'incendiari de mots d'adolescent.
Blasmo els déus a ple vol:
 l'arraulit bestiari
   tem el fuet del meu cant! 

I he maridat la lluna...
(Però no dormo amb Ella, si el filisteu governa els meus domenys)
 

LES FORMIGUES

Josep Lleonart

PANTALONS LLARGS
A J.M. López-Picó
 
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar, i agrair nostre fat.

Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent,
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa:

i sóc infant encara, i no puc fer-me esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no -cavallet tot pintat,
campaneta daurada- i que us deixi al terrat.

L'irradiador del port i les gavines, 1921

Molts estudiosos han escrit algunes ratlles referint-se al poeta barceloní, però jo el vaig redescobrir gràcies al professor Ferran Gadea que em va transmetre tota l'energia i la vitalitat que li provoca Salvat-Papasseit.

Jo vaig descobrir un poeta implicat amb la seva època, ho veiem amb els poemes de la seva primera etapa, però que també va voler demostrar que era coneixedor de la tradició i ens fa gaudir amb sonets, cançons...

En resum, un poeta que mereix formar part dels clàssics de la literatura catalana i que s'estudïi no només als llibres de l'ESO sinó també al Batxillerat i altres àmbits educatius.