Enric Casasses

Enric Casasses (Barcelona, 1951), poeta d'obra inclassificable i genuïna, trobador contemporani, narrador i dramaturg. Traductor eventual i recuperador de textos oblidats.

Fill intel·lectual de la Barcelona dels últims anys del franquisme, on té una activa presència en el marc de la contracultura, Enric Casasses publica els seus dos primers llibres de poesia, La bragueta encallada (1972) i La cosa aquella (1982), en edicions alternatives. L'any 1991 es publica a l'editorial Empúries una segona edició de La cosa aquella que coincideix amb l'inici del seu reconeixement entre lectors i crítica.

La seva poesia beu de diverses fonts i segueix corrents diferents. Sempre amb el tret propi de l'oralitat, Enric Casasses és un gran coneixedor de les més variades tradicions: de la poesia trobadoresca a la poesia surrealista i el moviment dadà, del Renaixement i el Barroc a la cultura underground i la psicodèlia.

Traductor de Conan Doyle, Nerval, Blake i Max Jacob entre molts d'altres, prologuista de diverses obres literàries, dramaturg eventual –publica la peça de teatre Do'm el 2003–, és l'instigador de les publicacions recents de llibres d'escriptors relegats a l'oblit, com ara Juli Vallmitjana o Eduard Girbal Jaume –amb la connivència d'Edicions del 1984.

Antologat, traduït, incansable recitador, articulista tenaç, Enric Casasses és el fundador d'una certa manera de fer poesia a la literatura catalana i d'entendre la literatura. Al text "El neguit", del llibre El poble del costat hi diu: "Tradueixo l'aire, interpreto el foc, llegeixo l'aigua i escric damunt la terra".

L'any 2012 és reconegut amb el Premi Nacional de Cultura de Literatura. És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Extret d'escriptors.cat

CLAC

Si tots els mons que es toquen i s'ignoren

a banda i banda de mur es veiessin

farien la gran volta de campana

pobles petits ciutats grans cases soles

i els teus crits de dolor serien danses

regals joia alegria dels infants,

                       que si no em moro.

CANÇÓ

L'amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L'amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.

L'amor, la pedra, l'esguard de l'esfinx,
l'estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l'orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l'un com l'una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.

L'amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que és el més fort,
és tan fort que no n'hi ha gens,
qui sap si en té, d'amor, o si en dejuna?
L'amor és déu... o l'únic déu és la lluna?!

DECLARACIÓ 

Sóc tan enganyador com aquests núvols 
i tan de veritat com la tempesta 
i sóc tan de fiar com els cartutxos 
xops de la pluja d'un final de festa. 
I sóc constant igual com els catúfols, 
sóc infidel com prometé la pesta, 
i sóc dur de pelar com els dos cuiros 
que em tapen els ullets quan faig la sesta. 
T'oblido cada dia vint vegades 
i vint cops cada dia et veig entrar 
portant o no portant les arrecades 
al circuit terminal que el condemnar 
comprèn del viure meu, de com m'agrades, 
a prendre'm en morir fins a estimar.

La presència d’Enric Casasses és sempre d’agrair. Amb el seu posat tranquil accepta un gotet de vi blanc i estudia l’auditori mentre no arriba tothom. Quan surt a escena va llegint els seus versos i segons li ve de gust llegeix un o altre poema. 

Com sempre un plaer escoltar-lo però també rellegir-lo!