Josep Sebastià Pons, una de les figures més importants i
més influents de la literatura de la Catalunya Nord, “la personalitat literària
i de més prestigi al Rosselló, a més de ser una de les veus líriques més
intenses de la poesia catalana de tots els temps”, en paraules de Pep Vila,
filòleg estudiós de l’obra de Pons.
Neix a Illa (Rosselló;
Ille-sur-Têt en francès) el 5 de novembre del 1886. Entre Illa i Perpinyà passa
els seus primers anys per a més tard fer estudis d'espanyol a la ciutat
francesa de Montpeller. L'any 1905 viatja a Madrid, on sovinteja tertúlies i
coneix Antonio Machado, Quintero i també a Unamuno. A la tornada pren contacte
amb la llengua catalana, sobretot amb l'obra de Verdaguer, de qui compra a
Barcelona el Canigó, un llibre que l’impressiona vivament.
Des d'aleshores, Josep Sebastià Pons, es lliura a la difícil empresa d'escriure en una llengua que mantingui els trets fonamentals del rossellonès i, alhora, no s'allunyi amb excés del català. A partir del 1910 fixa la seva residència a Barcelona, on entrarà en contacte amb la societat literària de l'època. Dedicat durant tota la seva vida a la docència, l'autor escriu poesia des de molt jove i també teatre, de la mateixa manera que publica alguns llibres en francès, dels quals cal destacar sobretot L’ocell tranquil, les seves memòries.
Del 1935 fins al 1953 exerceix com a catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa. La seva passió per la literatura catalana fa que publiqui a França alguns textos sobre aquest tema. Després de viure de manera prematura la mort de la seva dona (1937), Sebastià Pons es refugia en la literatura, sobretot en la poesia, marcada pel seu tarannà d'home tranquil, amant de la vida familiar i dels paisatges del Pirineu.
La crítica ha destacat la publicació de Cantilena (1937) com un punt d'inflexió en la seva poesia. Aquesta evolució neix d'un sentiment clar: escriure en una llengua considerada un dialecte, i de la necessitat d’innovar, d'assolir una posició que la seva situació perifèrica li va negar amb massa freqüència. Considerat per la societat literària de Barcelona el "poeta del Rosselló", i per París un poeta traduït al qual van menystenir, Sebastià Pons es va refugiar als seus aconseguiments personals.
Durant els anys 80 i 90, gràcies a la iniciativa de l’Editorial Columna i l’empeny personal del jove poeta Àlex Susanna, es va publicar per fi a Barcelona la seva obra completa, narrativa, poesia, teatre, amb el suport del Conseil Regional du Languedoc-Roussillon i la Generalitat de Catalunya.
Va morir el 1962 al poble on havia nascut, envoltat dels paisatges que tant havia cantat als seus poemes, Canta el paisatge i la vida rural de la seva terra tot cercant, com diu ell, "un encant tot viu, verd i musical".
L'any 2012, amb motiu del cinquantenari de la mort de Josep Sebastià Pons la població d'Illa va promoure diverses activitats populars en homenatge i reconeixement a l'autor, igualment que la Institució de les Lletres Catalanes, que va organitzar un acte a Barcelona.
Des d'aleshores, Josep Sebastià Pons, es lliura a la difícil empresa d'escriure en una llengua que mantingui els trets fonamentals del rossellonès i, alhora, no s'allunyi amb excés del català. A partir del 1910 fixa la seva residència a Barcelona, on entrarà en contacte amb la societat literària de l'època. Dedicat durant tota la seva vida a la docència, l'autor escriu poesia des de molt jove i també teatre, de la mateixa manera que publica alguns llibres en francès, dels quals cal destacar sobretot L’ocell tranquil, les seves memòries.
Del 1935 fins al 1953 exerceix com a catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa. La seva passió per la literatura catalana fa que publiqui a França alguns textos sobre aquest tema. Després de viure de manera prematura la mort de la seva dona (1937), Sebastià Pons es refugia en la literatura, sobretot en la poesia, marcada pel seu tarannà d'home tranquil, amant de la vida familiar i dels paisatges del Pirineu.
La crítica ha destacat la publicació de Cantilena (1937) com un punt d'inflexió en la seva poesia. Aquesta evolució neix d'un sentiment clar: escriure en una llengua considerada un dialecte, i de la necessitat d’innovar, d'assolir una posició que la seva situació perifèrica li va negar amb massa freqüència. Considerat per la societat literària de Barcelona el "poeta del Rosselló", i per París un poeta traduït al qual van menystenir, Sebastià Pons es va refugiar als seus aconseguiments personals.
Durant els anys 80 i 90, gràcies a la iniciativa de l’Editorial Columna i l’empeny personal del jove poeta Àlex Susanna, es va publicar per fi a Barcelona la seva obra completa, narrativa, poesia, teatre, amb el suport del Conseil Regional du Languedoc-Roussillon i la Generalitat de Catalunya.
Va morir el 1962 al poble on havia nascut, envoltat dels paisatges que tant havia cantat als seus poemes, Canta el paisatge i la vida rural de la seva terra tot cercant, com diu ell, "un encant tot viu, verd i musical".
L'any 2012, amb motiu del cinquantenari de la mort de Josep Sebastià Pons la població d'Illa va promoure diverses activitats populars en homenatge i reconeixement a l'autor, igualment que la Institució de les Lletres Catalanes, que va organitzar un acte a Barcelona.
Extret de l'AELC
DISTÀNCIA
A
despit de la mort, ets meva encara.
Sempre
el teu somni viu en mi.
L’ampla
distància no separa
el
cel de l’aigua on ve a dormir.
La
forma pura amb sa llisor nevada
i
entre els xiprers el mirar verd
passen
el temps com la flauta encantada
i
cristal·lina del desert.
Amiga,
ets meva encara per la pena,
tu
que m’hauràs volgut deixar
—
massa daurat i tendre— el nom, Elena,
i a
mon front la carícia de la mà.
Cantilena, 1937
TAN LLUNY DE MI Tan lluny de mi, tan lluny de mi
és la beutat que el pensament s'hi perd.
Quan vaig girant en el jardí
primavera se'n riu amb el seu mirar verd.
L'àlber, per sostenir la fulla clara,
té uns brancs de platejada voluptat.
El cel hi oneja tot just ara.
El cel que passa llis deixa l'home oblidat.
Ni un sol ocell, entendrint l'hora.
Ni un moviment, pel meu esguard.
La brisa no s'atura i va a la vora
dels tamarius i de la mar.
EL DESIG Mira les roses de novembre com s'estan
en aquest parc tot moll de pluja encara.
L'una és color de broma a sol llevant.
L'altra és color de neu en l'ombra clara.
I cadascuna viu per si,
distreta en sa carn nova i separada,
ignorant totes com s'aviva la mirada
que les voldria reflectir.
ÉS
PURA I SENSE NOM
Si
fos aquesta estança dins la mar,
no
seria més sol que en aquesta hora.
La
brasa aviva el seu esguard.
El
silenci del vent no té cap vora.
El
vespre s'aparia ja amb la nit.
D'un
or lleuger la neu és mig encesa,
i
l'estela penetra el camp humit,
la
perla d'un mirall d'hivern suspesa.
Qui
era son principi? Què vol dir?
Amb
l'alè del meu cor ¿qui la concerta
i
li conserva el resplendir?
És
pura i sense nom, ella és deserta.
PREGUNTA
Si
vós l'amor poguéssiu escollir,
de
quin amor faríeu tria:
del
que venteja l'esperit un dia
i
ressonant obre les portes, i
rebot,
de cada obstacle, amb la follia
del
vent amb sol el dematí,
o
bé d'amor que l'esperit amaga,
com
el redós familiar,
melangiós
i dolç, on cap al tard,
en
la penombra vaga, vaga, vaga,
dels
jorns que plou i la claror s'apaga,
ens
recollim... i plou encar?
Poesia Completa. Barcelona:
Columna, 1987.
Estem doncs davant d’un poeta que va decidir escriure
en una llengua que per molts era considerada menor i que fins i tot no creien
que podia ser útil per aquests treballs.
Un poeta compromès amb la seva llengua que va voler
conservar el seu dialecte i per això li estem molt agraïts.
A nosaltres ens el va fer apropar el professor August
Bover, que l’ha estudiat i ens en va saber fer veure la part més bella dels
seus poemes, sense oblidar la llengua, els tòpics…
I vam tenir la gran sort de poder acompanyar els
versos amb el vi que fan els seus néts Domaine de la Perdrix
- cuvée Joseph-Sébastien Pons 2005.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada