Ahir vam tenir la visita de l'autora més jove en publicar poesia, la Dàlia Mora acompanyada de la seva àvia i editora Pilar Prim i de l'Elma Presas.
La Dàlia ens va presentar el seu llibre Simfonia d'haikús que contenen trenta haikús (amb l'estructura 4-6-4) i quatre poemes de vers lliure. Miquel Desclot en destaca la qualitat i la capacitat de síntesi d'aquesta noia que escriu amb dedicació des del sis anys. Llarga vida a l'escriptora.
Fan molt de mal
les pedres que rellisquen
xopes de gris.
I després l'Aina Torres va agafar el relleu i ens va portar al seu terreny i va reivindicar les dones, les poetes i la mirada de les dones. Abans però vam recordar que el vi escollit era el 30.70 del Celler Hugas de Batlle de Colera DO Empordà.
Ens va llegir i comentar poemes de Montserrat Abelló, paraules de Maria Àngels Anglada que en destaca que "Convidar les poetes és cosa perillosa", perquè si dones la veu a les dones pot passar qualsevol cosa però dit en aquella època era vist com un aspecte negatiu ja que què han de dir? Va continuar amb aquest esperit rebel i va llegir Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal i va dirigir la mirada cal a la fúria de les dones i a la seva doble mirada, la mirada estràbica, aquella mirada que ho fa cap endins i cap enfora, perquè elles tenen moltes coses a dir i tenen una òptica diferent que cal ser escoltada i tinguda en compte per la seva capacitat d'escoltar els altres, de posar-se en el seu lloc...
El camí ens va dur a València on va destacar a Carmen Sánchez-Cutillas:
TOT ÉS UNA LLARGA NIT
TOT és una llarga nitsense respostes. Tota la vidaun desert fet de paraulesno dites, de silenci amenaçant.La negació, com una xarxa defilferro, punxant-nos sempre,rebutjant els idealistes.¿Qui va occir la veritat de l'home,la veritat que jo pregue a tots?Però ara cal que soterreesta angoixa sota un mur blanc,amb una creu de guix damuntper no oblidar on jau la meua fe.El plor del món és un engany,i la joia i el cant de la vidamoriran fent equilibrisa qualsevol circ de la terra,tots plegats amb el silenci.
I també hi va haver espai per recordar Felícia Fuster:
MAI
No tinc rellotge ni destí.
Tinc fred;
en el meu test gelat
no hi creix cap mot per abrigar-me,
només el gran
desert dels telegrames muts
dels àugurs o dels nàufrags.
El passaport que riu ja no m’inventa
el cordam
dels viatges ni el llapis de color,
inútil,
damunt les meves mitges
blanques. Hauré d’anar-me’n, sí,
a peu.
Avar com l’heura, el tren no passa.
Tant és.
Si algú em veiés creuar els records,
li diria: detura’m
i digué’m què no sóc, què ja no porto.
No tinc rellotge ni destí,
ni mocador de llet, ni cel de pomes.
Els peus, feixucs, em cauen.
El cap
em pesa com un món. I se’m desfulla.
La pell se’n va,
ja no ens trobarem més.
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
immens, que sols el cor
mesura. El que no donen més que els vius.
El fred que no s’enterra.
Mai.
Un cop fet aquest recorregut l'Aina ens va llegir tres poemes del seu nou llibre que sortirà a la tardor. I finalment ens va llegir un dels seus poemes més llegits:
SEXTINA A LES DONES
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
MARIA-MERCÈ MARÇAL
Sabem que totes nosaltres, les dones,
portem a dins una part de la lluna
que habita en l’alba i en aquesta sang
que clama al foc i desafia el sol
que colpeix com la ruda el nostre cos
que ens amara amb la força de la terra.
I estem tan unides a aquesta terra,
que semblen arrels els cabells de dones
que creixen com rudes al nostre cos
i brillen amb la claror de la lluna
després de vessar-se vermell el sol
com cent nou galledes escopint sang.
Potser és que duem la nit a la sang,
potser és que sentim el pes de la terra
o la força de quan bat fort el sol
i vindiquem els nostres noms de dones
sota el blanc i la màgia de la lluna
que es filtra en cada plec del nostre cos.
Un diluvi d’estigmes sobre el cos,
tantes cicatrius, paraules i sang,
massa nits de pànic sota la lluna,
molts cops i caigudes sobre la terra,
milers de silencis amb noms de dones.
Perquè no hi ha res nou sota aquest sol.
I direm prou abans que caigui el sol
i decidirem sobre el nostre cos
amb cor, ment, veu i consciència de dones
i ja no brollarà mai més la sang
ni els nostres cabells tenyiran la terra
sota cap més cel ni sota cap lluna.
Perquè portem una part de la lluna,
perquè lluitem amb la força del sol,
perquè som filles d’una forta terra,
afirmarem el nostre propi cos
i també la nit, les bruixes, la sang
i cada somni de totes les dones.
Les dones amb el recer de la lluna
i el vermell de la sang i d’aquest sol,
estimem el cos i estimem la terra.
Dos hiverns i un incendi (Viena Edicions, 2014)
Una tarda-vespre en veu de dona amb present i futur que caldrà anar seguint.
