Infantesa
Maria-Mercè Marçal va néixer el 13 de novembre de 1952, circumstancialment
a Barcelona. Fins als deu anys va viure a Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), d’on
ella es considerava originària. Sempre va recordar el seu punt de partida: la
vida amb la seva família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagès.
La seva mare, Maria Serra, era una dona a qui encantaven el teatre i les
cançons, que sabia un devessall de versos, i que sempre que podia reunia la
canalla del veïnat per fer-los fer danses i representacions. El seu pare,
Antoni Marçal incentivà sempre l’estudi i l’amor cap a la cultura de
les seves dues filles. Com Maria-Mercè Marçal va escriure més tard: «A la meva
mare li dec el sentit, la riquesa de la llengua. I el cant. Al meu pare, l’estímul
cap a la cultura.»
Una altra figura important de la seva infantesa és la tieta Mercè, germana
de la seva mare i la seva padrina, que vivia i treballava a Barcelona, i que no
s’havia volgut casar. Per ella fou «la dona que em va llegar el sentit de l’autonomia,
de la individualitat i de la solidaritat conjugades en femení».
Va estudiar el batxillerat a l’Institut de Lleida, després d’haver obtingut
una beca. De ben jove va començar a escriure poesia, inicialment en castellà,
ja que la seva formació, a causa de la dictadura, havia estat fins aleshores en
aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó va començar
a escriure els primers versos en català.
Anys setanta
El 1969 es va traslladar a Barcelona, juntament amb la seva germana Magda,
per dur a terme la llicenciatura de Filologia Clàssica a la Universitat de
Barcelona. Va ser en aquest període que entrà en contacte amb joves poetes com
ara Miquel Desclot, Jaume Medina i Ramon Pinyol, amb el qual es casaria el
1972. Abans d’acabar els estudis, va començar a fer classes de llengua catalana
a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural
antifranquista de l’època. Tota la seva vida va exercir com a professora de
llengua i literatura catalanes de Secundària.
Durant la dècada dels setanta —una etapa especialment intensa des del punt
de vista personal i col·lectiu— va participar amb Ramon Pinyol, Xavier Bru de
Sala i Gemma d’Armengol en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que
naixia amb la voluntat de publicar sobretot poesia, que tingué com a mentor
Joan Brossa i en la qual col·laboraren pintors com ara Antoni Tàpies i Joan Pere
Viladecans.
El 1976 Maria-Mercè Marçal va guanyar el premi Carles Riba de poesia amb el
recull Cau de llunes. És en aquest
període dels setanta, doncs, que fa la seva entrada en el món literari i,
també, en el món polític: va militar en el nacionalisme d’esquerra i,
paral·lelament, va prendre contacte amb el moviment feminista i amb grups de
dones.
L’any 1979 va publicar Bruixa de dol,
i el seu nom es va començar a fer popular, no només per la seva obra poètica,
sinó també per les seves intervencions i publicacions en el marc del feminisme.
El seu interès pel llenguatge teatral la va dur a participar en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda.
Aquest mateix any va quedar finalista del Premi Ausiàs March de Gandia amb el
recull Festanyal de l’aigua. Del 1979
al 1985 va col·laborar en cursos sobre feminisme i literatura a la Universitat Catalana
d’Estiu de Prada de Conflent.
La seva militància en el nacionalisme d’esquerres i en el feminisme va ser
forta fins a la seva mort, tot i que, progressivament, es va anar centrant de
manera prioritària en el terreny cultural i literari.
Anys vuitanta
Els anys vuitanta es van iniciar amb el naixement de la seva filla Heura,
experiència que va elaborar poèticament a Sal
oberta (1982) i a la segona part de La
germana, l’estrangera (1985). Aquest darrer llibre li va valer el premi López-Picó. D’aquest
període també és Terra de Mai (1982),
recull que significa per part de l’autora una primera incursió amb els mots en
el territori silenciat de l’amor entre dones. Desglaç, inclòs en Llengua
abolida (poesia 1973-1988), reprèn aquest tema i alhora intenta de traduir
en paraules el dolor per la mort del seu pare. Aquest fou el seu darrer
lliurament poètic en vida.
L’any 1984 va conèixer Fina Birulés, pensadora i professora universitària
de filosofia, que va ser la seva companya fins a la seva mort.
Durant aquesta dècada va començar a posar fil a l’agulla en la creació de
la seva única novel·la, La passió segons
Renée Vivien, fruit de la fascinació que havia exercit sobre ella aquesta
escriptora anglesa d’expressió francesa que va viure a París al començament del
segle xx.
També va dedicar-se a la traducció d’escriptores com ara Colette (La dona amagada, 1985). De fet, és
indeslligable de la seva obra literària la tasca d’edició i estudi d’escriptores
com ara Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, i la tasca de traducció d’autores
com ara Colette, Yourcenar, Leonor Fini i —en col·laboració amb Monika
Zgustová— de les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.
Anys noranta
Després d’alguns breus intents en el camp de la narrativa, va publicar la
seva única i extensa novel·la, La passió
segons Renée Vivien. Aquesta novel·la li va portar una pluja de premis, el
primer dels quals fou el Premi Carlemany 1994; van seguir-lo el Premi de la Crítica 1995, el premi de la Crítica Serra d’Or
1995, el Joan Crexells 1995, el Prudenci Bertrana 1995 i el premi de la Institució de les
Lletres Catalanes 1996. Tots aquests reconeixements van representar la seva
consolidació també com a narradora, tot i la seva classificació inevitable com
una de les poetes més importants de la literatura catalana dels últims temps.
En els darrers anys de la seva trajectòria, va impulsar la creació del
Comitè d’Escriptores, dins el Centre Català del PEN Club, amb l’objectiu de
recuperar l’obra literària femenina i promoure la visibilitat i la interrelació
de les escriptores actuals.
Després d’uns anys de lluita contra la malaltia, en què va escriure gran
part del recull pòstum Raó del cos (2000),
va morir a Barcelona el 5 de juliol de 1998.
També han estat publicats pòstumament un recull d’articles i conferències d’assaig
literari i de pensament (Sota el signe
del drac. Proses 1985-1997).
Extret de fmmm.cat
DIVISA
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
***
Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.
Cau de llunes, 1973-1976
DIVISA
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota
Foc de pales
II
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té barana.
Bruixa de dol, 1977-1979
DIVISA
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l'oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui!
Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l'enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l'escandall encalci les estrelles!
Sal oberta i, en reble, cel obert!
Dixar senyal de sal on l'ona manqui
que m'assaoni llengua, nas i orelles!
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m'enbranqui, en un temps d'hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!
Sal oberta, 1982
II
Sang presa
*
Et je t’adorerai comme un noyé la mer.
Renée Vivien
Mar que m’escups, un cop m’has seduït,
en un erm sense fites: quin ocell
branda el seu vol, amb caire de coltell,
i escapça, venjatiu com una nit,
l’urc del desig que en tu trobà sentit?
¿Quina ombra et senyoreja dins la pell
que era reclam per al meu llavi, i brell,
i ara em rebutja, en portes del convit?
Mar que m’escups, fosc mirall prohibit
al meu nom, ebri en l’èbria requesta
de la sal que encenia la tempesta:
El meu desert et mira, fit a fit,
i sóc només aquest esguard que resta
vivint de set, contra el pou de l’oblit.
La germana, l'estrangera, 1981-1984
Jo sóc l'altra. Tu ets jo mateixa:
aquella part de mi que se'm revolta,
que expulso lluny i em torna
feta desig, cant i paraula.
Feta desig, cant i paraula
et miro. Jo sóc tu mateixa.
No em reconec. Sóc l'altra.
Desglaç, 1984-1988
Furgant per les llivanyes i juntures
trobí el vell drac encara aferrissat.
Maria-Antònia Salvà
Furgant per les llivanyes i juntures
d’aquesta paret seca; entre mac
i mac d’oblit; entre les pedres dures
de cega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
—dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent.
Raó del cos, 2000
La veritat és que la vaig conèixer a l'institut, com alumne de l'Institut Joan Boscà. Bé, sabia que era una escriptora i que era professora de llengua catalana de la classe del costat. Però no va ser fins l'any passat que realment en vaig fer una lectura atenta.
Realment crec que pots resseguir la seva vida a partir dels seus poemes: créixer com a persona, ser mare, implicació política... És una veu pròpia que va parlar de la seva realitat quotidiana i aquest fet ajuda que la gent la vegi més propera. Tot i així, és la tristesa, la profunditat i duresa dels seus versos se't claven fons.
