David Caño

David Caño (Olot, 1980). Ha publicat cinc llibres de poemes: Barcelona (Galerada, 2007), premi Amadeu Oller; He vist el futur en 4D (Moll, 2009), premi Vila de Lloseta; PostMortem/I del no-res, TOT (Tigre de Paper, 2012); Teresa la mòmia (Pont del Petroli, 2013) escrit juntament amb el poeta Lluís Calvo, i el recent Res és ara ni això (Terrícola, 2013). També ha aparegut als llibres col·lectius Price i Cia… (Pont del petroli, 2011) i Ningú no ens representa. Poetes Emprenyats (Setzevents, 2011). En aquests darrers anys ha realitzat una quantitat considerable de recitals i col·labora de manera habitual en espectacles on es combina la poesia i la música. 

Era molt difícil eliminar totes les ombres,

                                els clarobscurs,
                                                 els angles morts,
                                                 les zones fosques.

La nostra història
tenia la bellesa del fang,
l’olor de la infantesa.

Entre Montjuïc i la Zona Franca
com de l’oblit al silenci,
del polsim a la destrucció.

La llibertat anava descalça.

Eres el ganivet i la llum.
Una mala nit.
Una mala adicció.

El sexe.

Sexe fosc i descontrolat,
de carrer,
de cantonada
amb llum somorta,
                    morta

com la nostra filla

que mai no va tenir
ni nom.

            El carrer del Malnom.

Més enllà del dolor.
A tocar del Dubte.

            M’hi aturo.



                              T’hi veig.
Tota arrel.
Tota estrangeria.

Tota record.

Dessagnant-te
                        dins la blancor

d’aquesta carnisseria
islàmica.

La nostàlgia mirant a l’est

Que ningú no gosi
ni en faci judici.
                          Que la malaherba
t’acompanyi i se t’enfili fins al pit.
Que el descampat siguis tu.
I la humitat, els teus peus,
la gebrada.
                  Que la pell
torni al fang. I les flors als cabells.
Que l’alè se’t confongui amb la fosca.
Que la ciutat s’apagui.
                                         I ara sí,
que cantin tots els gats
i que l’orquestra calli.

(De Res és ara ni això)

LA LLIBERTAT
                              Cap home no està autoritzat per a dir “llibertat”
                                                                              a la seva llibertat
                                                                                          Blai Bonet
La llibertat és un estat permanent
sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l’intent,
és sincerar-te.


La llibertat és conviure
amb el desordre del desig
i no justificar-te,
és blasfemar
i fugir dels visionaris,
és condemnar-te a l’oblit
dels capatassos,
és dignificar mots tals com
Subversió, Insurgència,
Autoorganització.
La llibertat és desmitificar
i fer caure totes les estàtues,
és suprimir, definitivament, la falsa amistat
amb traïdoria,
és profanar la voluntat de control del misticisme,
és oblidar el pecat, la mala consciència,
els remordiments de la moral
perversa, que t’han inculcat en escoles tenebroses
com palaus,
com presons,
                     amb patis enormes
on només podies donar voltes.
La llibertat és un hemiscicle buit,
un mentider coix, un dictador mut,
una rumba ballant al voltant d’una foguera,
i les calces de la cambrera fent de bandera
                                                                   negra
a l’estenedor de les il·lusions
complertes, de les utopies acabades,
de les conviccions que han deixat de presumir,
de les cançons que han deixat de ser himnes,
mentre l’últim ideari ens escalfa els peus,
i ens ajuda a fer el sopar...
La llibertat és treballar poc, molt poc,
                            i llegir molt,
                                          és abandonar el llibre sempre que puguis,
és suprimir el prefix de la paraula sexual,
és estimar i punt.
És descobrir el plaer i potenciar-lo,
és emancipar-te del tedi,
és la vida juganera,
creativa, la pervivència del dubte,
l’abolició de la condemna,

I tu, de quin color dius que és
la llibertat?

Un plaer escoltar David Caño recitar diversos poemes seus i d'algun referent. En aquesta ocasió ens va explicar que Res és ara ni això és un trànsit de la vida a la mort per poder mantenir-te viu. Agafa versos de dos referents per ell, Joan Vinyoli i Pere Marcilla i construeix el títol del llibre.

Va declamant i tot i que té els poemes en paper només els mira per tenir la seguretat que si es perd pot fer-ne ús però la veritat és que no li fa falta, se'ls sap molt bé.

Amb "Llibertat" ens explica com va sorgir la idea i que aniria molt bé poder-lo cantar/rapejar, ja que de fons té aquesta cantarella.

Ens recita Xavier Sabater Versos adversos, un altre referent. I per petició continua amb "Crisis" i "PostMortem".

I per acabar ens comenta que hem de llegir i seguir a Núria Martínez.

Aquest cop vam acompanyar l'acte amb: