Amb el seu primer poemari L’última mohicana va obtenir el premi Vila de Martorell 2012. Amb Acadèmia d'idiomes invisibles va guanyar el IX premi de poesia Joan Perucho Vila d'Ascó; 2014. El cirurgià de
màscares, XXVI Premi Benvingut Oliver de poesia, és el seu tercer poemari, publicat enguany.
Segons paraules d'en Jordi Cervera, els seus poemes són visuals, directes, però no són fotografies innocents i s’acaben transformant en discrets misteris desvetllats, en pistes que ajuden a comprendre el tot des d’una aproximació estètica subtil i viva.
L’ÚLTIMA MOHICANA
Vaig anar a veure “L’últim mohicà”
amb la meva mare
Entrem al cine i entrem dins la pel·lícula
perquè aquell amor arbrat, branca pura,
saba de la seva saba, natura
de sang, no és el del pare
indi i el fill, és el de ma mare
i jo.
Ma mare: “Àliga Pit Roja”
“Núvol amamanta llobes”
“Chingachgooka de pell blanca”.
Arrel de la meva cabellera
muda.
S’acaba la pel·lícula de fora la pel·lícula.
Sortim del cine. Plou aire.
Els fars dels cotxes com ulls
de llop metàl·lics.
Els passos zebra com pells
catifant l’asfalt
foraster.
I jo, “Ull de Falcona
Cega”
menjant-me el propi cor.
PIS BUIT
Paleta, deixa de mesurar
amb el metro
la profunditat
d'aquesta casa.
No en saps res, de mi.
No enderroquis la paret
sense fer una reverència
a les esquerdes,
línies de la meva vida.
Pengen records del sostre,
capritxosos com estalactites
precisos com ullals
però res no em tornarà l'aroma
del paper de flors
de la infància,
ni la capa d'empremtes
sedimentar-se al pom
d'una porta que s'obria
com un llavi.
Paleta, enderroca la paret
i la nostàlgia
fins que en resti un cable vermell
com la vena inflada d'un coll
que crida noms
que ja no hi són.
TARDORAL
Ànima, què et passa a la tardor?
És l'excés de nostàlgia
el que et posa malalta?
La teva ment és jove
però velles les mans
de tant treballar la terra, la llum,
les teories filosòfiques, el cos.
Cada arbre és un ram de mans
que esgrogueeixen que tremolen
en desprendre's de les branques
gesticulant frases descendents,
fullam de missatges invisibles
que al vespre escombraran.
L'Anna arriba vint minuts abans de l'hora, puntual, amb energia. Parlem una estona de com va el món, què ens ha dut fins aquí... Arriben les quatre persones de públic que vindran avui i finalment entrem a la sala i comencem.
Primer de tot ens explica la tria del vi, Vol d'Ànima de Raimat 2015. Primer de tot perquè Raimat fa 100 anys. Després fa referència a l'ànima del vi i de totes les coses, perquè l'ànima ho envolta tot i els primers poemes que ens llegeix apareix l'ànima.
Defineix poesia d'aquesta manera: "Poesia és entrar a la realitat per la porta del darrere".
El món de l'Anna està influenciat pel cinema i l'associació d'idees forma part de la seva poesia, plena de referències cinematogràfiques, com per exemple el seu primer llibre que és un homenatge a la seva mare, la mohicana. D'aquest poemari ens diu que va demanar que li traduïssin tres poemes a la llengua mohicana i per demanda popular ens en llegeix un. Realment és bonic poder escoltar poesia en una llengua tan sonora com la mohicana.
L'Anna ha hagut de superar el seu procés de dol i en aquell espai de temps veia senyals en qualsevol lloc. Per afrontar la situació utilitza la ironia, com per exemple a les esquerdes de la paret, que són imatge de la vida.
Fons i forma prenen sentit en tot moment i formen un tot en la seva poesia que està ben treballada i trabada encara que doni la sensació que és senzilla.
I un cop aquí ens diu que vol aprofitar per donar-nos a conèixer la poesia polonesa.
I ens parla d'Adam Zagajewski, de Wisława Szymborska i de Czesław Miłosz. Ens diu que són narratius però sincers i originals, no són falsos. Volen explicar moltes coses ja que han patit molt. I allò que expliquen són fets quotidians perquè és allò que és més important, el dia a dia, els moments que compartim amb els nostres familiars i amics. Han patit i no jutgen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada