A Josep Aragay
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.
VENEDOR D'AMOR
Venedor d'amor
porta joies fines:
la noia que vols
la noia que tries.
De tanta calor
que el mercat destria
per cada cançó
donés una vida.
Quina vida dóns
quina altra en voldries:
jo me l'he triada
moreneta i prima.
Moreneta i prima
que sembla un palmó:
-si un altre la mira
li treu morenor.
que fos sols per mi.
L'he comprada esclava,
la vull fer lluir.
Venedor d'amor
porta joies fines:
la noia que vols
la noia que tries.
A Josep Obiols
Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern — Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
qual crinera és de flames
só jo l'incendiari de mots d'adolescent.
Blasmo els déus a ple vol:
l'arraulit bestiari
tem el fuet del meu cant!
(Però no dormo amb Ella, si el filisteu governa els meus domenys)
A J.M. López-Picó
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar, i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent,
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa:
i sóc infant encara, i no puc fer-me esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no -cavallet tot pintat,
campaneta daurada- i que us deixi al terrat.
Jo vaig descobrir un poeta implicat amb la seva època, ho veiem amb els poemes de la seva primera etapa, però que també va voler demostrar que era coneixedor de la tradició i ens fa gaudir amb sonets, cançons...
En resum, un poeta que mereix formar part dels clàssics de la literatura catalana i que s'estudïi no només als llibres de l'ESO sinó també al Batxillerat i altres àmbits educatius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada